dimarts, 17 d’octubre de 2017

ASPENCAT - "QUAN CAMINÀVEM"

ASPENCAT és un grup musical valencià, concretament a la Marina Alta. Aquest grup va nàixer al 2005 amb components de diferents pobles de la comarca de la Marina Alta. El seu estil musical s’ha basat en l’ska, el reggae i el drum and bass, però en l’actualitat han incorporar uns ritmes electrònics, que ha ajudat a crear un propi estil que predomina fins ara.

En l’actualitat ASPENCAT és una de les bandes més referents del País Valencià.

La cançó que he triat «Quan caminàvem» pertany al disc «Essència» que va ser un dels discs que va pujar al grup a la fama del País Valencià.

Aquesta cançó parla sobre la rebel·lió que estàn sofrint els pobles i hortes properes de la nostra comarca, L’Horta. Ja que parla sobre els canvis que està haventi com és inevitable parar-ho, ja que ells que han viscut en aquest llocs quan encara eren més antics, són els que han sobreviscut i els que tenen els somnis rebels i valents per fer un canvi. Ja que es pot veure com estimen al País Valencià, a la seua Horta i als pobles comarcals.







LLETRA:

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Per camins d'horta sembrada avancem
Enyorem un temps que no s'ha viscut encara
Un passat de lluita accelerada
Assaig d'una esperança que camina fermament
I transforma aquest present

El Cabanyal que resisteix
Hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més
Hui vull fer l'amor de matinada
Hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés
Veig murals a les parets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.

Quan l'Albufera ens sostenia
Una vela llatina navegava contra el vent
Amb la memòria empresonada
Els punys i les corbelles sobre sendes de paper
Creix la flor del taronger

Davant les torres de Serrans
El nostre amor serà la clau que obri tots els panys
Dels portals d'una València
On sona la freqüència del cor de Benimaclet
Amb Tereses i Bassets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.

És difícil oblidar les façanes d'aquell temps
I els amants que s'estimaven quan la por era el segell
I el futur d'aquells infants que miraven els estels
Il·lusions d'un gran present!

Tu i jo som rebels del temps i la distància
Alumnes de l'amor, amants de la insolència
Poetes d'aquesta nit, pintors del nostre llit
Les coses impossibles d'explicar d'aquesta ciència

Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia,
d'amors impossibles som la paradoxa,
som pretèrits imperfets de la nostra història,
som aquell record inoblidable en la memòria

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels

I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

PAU ALABAJOS - "Inventari"


Pau Alabajos  és un cantautor valencià amb set treballs discogràfics al mercat. Actualment és secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), associació de músics i cantants del País Valencià. Va començar al 2003 cantant pels carrers valencians fins que al 2004 va eixir el seu primer disc Futur en venda. Va seguir publicant discs molt importants com Teoria del caos al 2008, Una amable, una trista, una petita pàtria al 2011 i al 2016 L'amor i la ferocitat entre altres. Ha rebut molts premis al llarg de la seua carrera musical i ha cantat per tot el món, des de Paraguai fins a Palestina.

La cançó que he triat parla del record d’un amor passat que mai es podrà esborrar. Conta que el protagonista anònim mai s'oblidarà de tots els records bonics i fa un “inventari” , com diu el títol de la cançó, de tots ells. El videoclip representa molt bé la idea que volen transmetre. Esta idea de l'etern record, en aquest cas d'una parella que ha compartit tota una vida junts plena de felicitat.
 
He triat aquesta cançó ja que té un significat molt especial per a la meua família i pot ser  també per a molts valencians. La primera vegada que la vaig escoltar va ser en el tancament de Canal Nou (el primer canal de televisió pública de la Comunitat Valenciana) el 9 d'octubre de 2013 quan tenia 12 anys. Els meus pares sempre havien defès aquesta cadena i aquell dia ho vivírem en directe. La cançó de Pau Alabajos -Inventari, que com ja he dit tracta de no poder oblidar - va ser l'última cançó que va posar el canal, perquè tenia molt de significat i el missatge que volien transmetre era l'etern record que sempre tindrem d'ells. I estic segura de que ho aconseguiren.

 

Passa l’hivern 
i no aconseguisc
esborrar del record

alguns dels moments

especials que vam viure
durant els dos mesos

i els vint-i-un dies
que vàrem menjar-nos el món

tu i jo. Avui necessite
posar punt i a part,

vull fer inventari
de totes les coses

que m’has regalat
i que em són impossibles

de guardar al fons d’un calaix:

 
un sobre blau;
milions de missatges de text;

un e-mail, que guarde

a consciència, com un amulet;
un punt de llibre;

milers de cançons

amb la teua empremta dactilar;
un clauer que té forma

de sargantana;
un tiquet de l’últim peatge

abans de Sabadell;
un paquet bomba que no

va esclatar i conserve

en algun lloc segur.

 
Encara n’hi ha més:

tinc una targeta

de Can Rectoret;
un llarg poema, regal de Nadal;

mitja dotzena de fotos
penjades al facebook

i un pòster de Muse
rebregat; una entrada de cine

i aquestos texans;
tres nits a l’Escala,

el viatge a París
i cada ciutat que incendiàrem.

Són tants els records
que ja m’he descomptat…


María Zambrano 1Batx.H


dijous, 12 d’octubre de 2017

JOAN DAUSÀ - "Jo mai mai"



Joan Dausà i Riera és músic, actor i presentador nascut a Sant Feliu de Llobregat en 1979. És conegut també per la seva banda de música pop: Joan Dausà i els Tipus d'Interès. Amb aquest grup ha enregistrat quatre treballs i ha realitzat diverses gires de concerts. A més, és l'autor de la BSO de les pel·lícules Barcelona, nit d'estiu (per la qual va rebre un premi Gaudí) i Barcelona nit d'hivern.

La cançó que jo he triat es diu “Jo mai mai” i és part de la BSO de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiuAquesta cançó parla d’una colla d’amics ja adults, que es reunixen per sopar després de molt de temps. En el vídeo podem veure com després del sopar decideixen jugar a “jo mai mai”. Aquest joc és un joc per beure i consisteix en que una persona diu que ell mai ha fet alguna cosa i aquells que sí ho hagen fet, han de beure.

La cançó parla d’açò i de com un dels amics diu que ell mai ha desitjat que la Judit ( la noia que ha anat sola al sopar) deixara al seu marit. És allí, quan un dels xics beu, que ens adonem que la estima i que sempre ha sigut així. La  cançó conta com tothom riu però la noia aixeca el got i diu que ella mai ha pensat que seria més feliç al costat d’aquest xic i enmig de la sorpresa de tot, beu un glop.

La he triada perquè, a banda de que la pel·lícula en la que ix també m’agrada molt, m’encanta la petita història que conta. Em sembla molt bonic mirar més enllà i veure tot el que s’amaga darrere de les paraules i el vídeo. Aquesta cançó em fa pensar quantes voltes no diem el que sentim per por al que puga passar o el que ens puguen dir. I quantes vegades ens quedem callats, mirant com les coses passen sense fer res perquè ens hem decidit a pensar que ha de ser així i no hi ha manera de canviar-lo o que no tenim res a fer per evitar-lo. I és aleshores quan surt dins de nosaltres aquell "Que hauria passat si..." que mai té resposta.

També em fa adonar-me de que són moltes les vegades que esperem una senyal, una sola paraula que ens faça veure que ens equivoquem i hem de canviar les nostres decisions i anar per un altre camí. És increïble la por que tenim a viure segons els nostres desitjos i el poc que ens escoltem a nosaltres mateixos. Per a mi aquesta cançó representa totes les històries que mai han tingut lloc  perquè la por, els nervis o la vergonya guanyaren la partisà. Per a mi aquesta cançó és un avis que ens diu que hem de lluitar pel que volem abans de que siga massa tard.

LLETRA:

Avui l'Albert arriba a l'hora
em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l'Hèctor i la Clara
porten la nena dormida en el cotxet.

I obro la porta a la Judit
"Avui véns sola, m'encanta el teu vestit!".
I va arribant tota la colla,
quan són a taula trec el sopar.

"Un menjar exquisit"; "Vull provar aquest vi"
"Qui vol cafè"; "Hi ha Gintònics també".
I juguem al joc d'aquelles nits d'estiu,
"No parleu tan fort, que la nena dorm!".
I l'Hèctor diu:

"Jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit".
I afegeix: "Jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit".
Tothom em mira i ningú beu...

I aquell dard emmetzinat
se m'ha clavat al cor.
I ho reconec,
i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop,
però la Judit aixeca el got, em mira i diu:

"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".
"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

I jo em congelo i ella beu.

Paula Roussel 1ºBATX B

dimarts, 10 d’octubre de 2017

LA GOSSA SORDA - AIRE

La Gossa Sorda és un grup musical de Pego situat a la Marina Alta, País Valencià. La seua música té ritmes de Reggae i Punk amb la utilització de molts ritmes mediterranis i altres influències. Fan servir instruments típics del País València com la dolçaina. Les seves lletres en català ataquen els fonaments del sistema, la injustícia de l'ordre social i mundial actual, la lluita per salvar el País Valencià, el consumisme, la corrupció política, la crisi econòmica i l'integrisme religiós

A les primeres de l'any 1999 es decideixen a fer el seu primer concert. Dos anys després, en el 2001 trauen la seua primera maqueta La Gossa està que bossa. Amb l'arribada del seu primer disc Vigila s'obren camí cap altres indrets de l'àmbit lingüístic català, actuant a Catalunya com és el cas del Rebrotde 2003, d'aquest disc té molt ressò la cançó "Senyor pirotècnic". Amb el seu segon disc Garrotades es convertiren en un dels grups més actius del 2006. És un dels grups de rock en català amb més èxit en l'actualitat, i actuen per tot el País Valencià, entre altres territoris com el País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia i Madrid. A més, han actuat als festivals de rock d'àmbit estatal com el Viña Rock.

La cançó que jo he triat és de l'any 2014, del seu últim àlbum «La polseguera» i el seu nom es «AIRE»

El ritme de la cançó és activa i addictiva, és una música fàcil d'escoltar i amb nombroses repeticions de la tornada, la qual fa més fàcil aprendre la lletra.
La cançó tracta del sentiment d'estres que fa la societat sobre les persones i la necessitat de respirar i ser feliços front la situació social que vivim. He elegit aquesta cançó ja que pense que la gent s'ha oblidat que lo més important de la vida es ser feliços i que escapar de la rutina es millor que una vida monòtona i avorrida. Així que pensa lo feliç que vols ser i respira.


Les nits són de ferro i els matins d'espart,


els dies són terribles sense el vent de la mar.
Aire, ens falta l'aire.

Els temps que corren cauen costera avall,
augmenta sense límit la pressió arterial.
Aire, ens falta l'aire.

I ara bé, ara bé, quan la cosa s'embruta
fugim els que podem de tant de fill de buda.
Hem tallat els carrers i hem obert les ments,
correm entre les boires d'un futur espès.

I ara bé, ara bé quan la bruta "s'enclosa",
l'infern és testimoni de la nostra força.
Contem tantes batalles quan estem al bar,
ningú que moga fitxa.

La teua mà i la meua prenen la ciutat
la prenen i la perden just a l'endemà.
Aire, ens falta l'aire.

Parlem de moltes coses, tantes veritats,
la nostra artilleria no l'encerta mai.
Aire, ens falta l'aire.

I ara bé, ara bé quan la cosa s'embruta
i notes les cadenes de la dictadura.
Escoltes com s'acosta l'esbart de llops,
de nou caus en la trampa del mal menor

I ara bé, ara bé quan la bruta "s'enclosa",
el dia que ens unim i afrontem la resposta.
Contem tantes batalles quan estem al bar,
ningú que moga fitxa

T’has acostumat
jugant amb la veritat,
no es difícil caure
quan et mires la façana
i el judici et confon la paraula.
Jo ara dic, jo ara dic
zero responsables,
senyalar amb el dit,
justícia, teatre.
Ells demanaran el pacte.

Jugar-li a la por ,
vèncer la foscor.
Més a prop de la misèria
la trampa amaga l'espoli.
Jugar-li a la por,
ser un lluitador
Més a prop de la misèria
és fàcil entendre l’odi.

Respirem com si ens robaren l'aire
i a dins nostre tot és aire
i com l'aire ens enlairem.
Continuem i ens transformem en aire
i ara no hi ha qui ens pare,
la cosa se'm bruta.

Aire, ens falta l'aire...

I ves amb compte,
volem tornar a respirar
aquella olor a terra
aquesta rabia calavera
jo l'esborre quan respirem
aires de futur .

https://www.youtube.com/watch?v=ej1PsTNwmhs





METEOR AMB JOSEP NADAL (LA GOSSA SORDA) - Camals Mullats

La cançó de la Gossa Sorda "Camals mullats" és quasi un imne a la unitat de la llengua que altres cantants han versinat. Ací us deixe aquesta versió de Meteor, un grup de rock valencià que sona molt bé!


Versió de La Gossa Sorda 





Lletra de Camals mullats


Camals mullats
Cinc de la matinada
no esperava que acabàrem
pels carrers de Ciutat Vella
tu davant i jo darrere.
València banyada,
camals mullats,
València banyada.

Pel carrer de Cavallers
dalt d'una bicicleta vella
recorríem la distància
i guardava l'equilibri
fregant-te amb les galtes l'esquena,
camals mullats,
fregant-te l'esquena.

Carrer de la Pau,
parterre, glorieta,
semàfor de Jutjats,
frenada en sec
i els dos a terra
somrius i et bese,
a la dreta govern militar,
hi ha un tio amb metralleta
que ens mira molt mal,
ja saps què passa.

T'estime, t'estimo, t'estim
T'estime, t'estimo, t'estim
T'estime, t'estimo, t'estim

Poetes de la nit
que fan que parlen les parets
a la València
de Blanquita i Estellés
i hem fet música, mètrica, sàtira,
per canviar els teus desitjos
per matar els teus silencis,
finestres, balcons que no esperen Benet
a la València
de la FAI i de Basset
i a cada barri se sent rebombori
unim les nostres forces
come together everybody
he retrobat l'espurna
l'altra cara de la lluna
amb els veïns del Cabanyal
i les veïnes de portades
de la Bunda l'espurna
l'altra cara de la lluna.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.
T'estime, t'estimo, t'estim
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

Murs de la metròpoli són de carbó
les línies del metro la nostra presó
spray i les parets de colors
qui observa els mossos bon observador
a la City li és igual per on surti el sol
sap que si aixeco el cap només hi veig pols
el barri somriu perquè no estem sols
parem els seus pals, exemples són molts
però cadascú amb el seu entorn
xarxa d'afinitats dinamitant els ciments del món
joventut i experiència
referents potents des de Sants fins a València

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.
T'estime, t'estimo, t'estim
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

No hi ha tanta diferència
la ciutat té barrots de ferro
Barna, Sants, València
porten les seves credencials
La Gossa Sorda Pirats Sound Sistema

Heu sentit l'olor a podrit
de traïció bellesa morta i violència
o és que algú ha dit el nom de València
en l'aire barreja de fem i salobre
i sota terra la mort,
la mort al metro dels pobres.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.
T'estime, t'estimo, t'estim
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.
T'estime, t'estimo, t'estim
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

Cinc de la matinada,
no esperava que acabàrem
pels carrers de Ciutat Vella,
camals mullats...


ASPENCAT - Música naix de la ràbia

 

Aspencat és un grup musical valencià. Al inici de la creació del grup, l’estil caracaterístic que tenien es basava en l’ska, el reggae i el drum and bass però actualment, el grup ha evolucionat i ha creat un estil propi, combinant sons electrònics amb l’estil que ha predominat fins aleshores. Son una de les bandes més referents del País Valencià i están considerats com un dels grups valencians que deafien a la cultura institucional del País Valencià degut al contigut crític i característic de les seues obres.

 

 

 
 
Lletra


Vull il.luminar com un fanal i amplificar cada senyal

de la contracultura que naix des de baix i és silenciada, jo
vull fer la barricada amb l’Ovidi i Victor Jara
i trencar l’apatia creixent amb guitarres al vent de matinada.
Vull ser l’altaveu, i desfer les cortines de fum del poder,
vull ser allò que no es veu, l’alegria dels pobles que s’alcen valents.
Vull ser l’altaveu, no oblide les bombes a casa Fuster,
vull més, m’esmole les dents…Mandela i Allende com a referents.

Un cop més, tanca els ulls imagina
i anem a sortir de la rutina.
Un cop més, tanca els ulls i camina,
Per les venes corre adrenalina.

Música naix de la ràbia,
sona la freqüència per
fugir d’aquesta gàbia.
Som com un as en la baralla,
som com el dimoni que camina entre la flama.

Soterre les penes, jo sé que avance a base de contradiccions,
a mi em mouen les passions,
el bombo i la caixa i les seues pulsions.
Vinc seguint a Gramsci, que la història no és més que una
guerra per l’hegemonia de les posicions i en el meu camp de
batalla jo tinc les cançons.
Vull ser l’altaveu, que revente la norma i el llibres d’estil,
vull ser allò que no es veu, la mare que trau endavant als seus fills.
Vull ser l’altaveu, del xiquet que somnia en un món ple d’amics,
vull ser Malcom X, tinc la paraula tremolen els rics.

Un cop més, tanca els ulls imagina
i anem a sortir de la rutina.
Un cop més, tanca els ulls i camina,
Per les venes corre adrenalina.

Música naix de la ràbia,
sona la freqüència per
fugir d’aquesta gàbia.
Som com un as en la baralla,
som com el dimoni que camina entre la flama.

No és qüestió de genètica, és de simple ètica,
obrir els ulls, veure l'infern, saber que res és etern.
Acompanyat de la mètrica, de l'alfabet i aritmètica,
òmplic els fulls d'este quadern, i ho convertisc en fonètica.
Sonen les notes de ràbia, hem de sortir d'esta gàbia,
som la “tormenta” d'arena que va a convertir esta terra en Arcàdia.
Trencar barreres amb sons, canviar-ho tot amb cançons,
en este desert on no queda verd, nosaltres serem el Monzó.

Música naix de la ràbia,
sona la freqüència per
fugir d’aquesta gàbia.
Som com un as en la baralla,
som com el dimoni que camina entre la flama.

 

dijous, 5 d’octubre de 2017

ELS AMICS DE LES ARTS – “Ja no ens passa”




ELS AMICS DE LES ARTS – “Ja no ens passa”

“Els Amics de les Arts” és un grup de música catalana creat en 2005 i amb el seu origen en Barcelona.

Els seus integrants són Dani Alegret (veu i piano), Joan Enric Barceló (veu i guitarra acústica), Eduard Costa (veu) i Ferran Piqué (veu i guitarra elèctrica). Tots han estat en el grup des del any en que es va crear.

En 2005 es van autoproduir la maqueta “Catalonautes” i la van presentar al concurs Sona 9. S’endugueren el premi al Millor grup per votació popular. La seua següent autoproducció va ser a l’any 2006, “l’EP Roulotte Polar”, i la van distribuir gratuïtament per Internet. L’any 2008 van publicar el seu primer disc d’estudi “Castafiore Cabaret”, va ser el seu primer àlbum a distribuir-se físicament.

Més tard, a 2009, van gravar “Bed & Breakfast”, amb el qual van guanyar popularitat. Van guanyar un Disc d’Or al superar les 30.000 còpies venudes. Això va fer que, temps després, foren el guanyadors de dotze premis diferents. En 2014-2015 van publicar el disc “Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure”, el single del qual és “Ja no ens passa”, la cançó que ara presente. De fet, durant la primera setmana va ser el segon disc més venut d’Espanya, segons la pàgina Promusicae, i també va ser Disc d’Or.

El seu estil és pop d’autor amb una mica de música electrònica i Folk.

Les fonts corresponents són:

Aquest grup jo el coneixia des de fa molt de temps, no sé com va arribar a les meues mans, potser un dia qualsevol buscant en Internet, o que una amiga me recomanà escoltar-los, no ho sé. A soles sé que m’agraden des de la primera cançó seua que vaig escoltar. La cançó, però, la conec des de fa no molt.



La cançó comença amb un brindis de boda, el marit està donant un discurs explicant quant vol a la seua dona quan, de repent, crida als “Amics De Les Arts”, com a invitats,  per tal de donar-li una sorpresa a la xica, però la sorpresa se la donarà ell més avant.
Paral·lelament, en un altre punt de la ciutat, té lloc un concert, el violinista s’alça per tal de fer una actuació a soles, i està en front de tot el públic.
Quan el grup comença a cantar tots estan feliços, els nuvis brinden, tots riuen, és una boda perfecta. Però la lletra de la cançó va sonant, més i més.

Es repeteix la frase “Ja no ens passa”, referint-se a que, en un moment determinat, ens apaguem. Parla de que ja no hi ha emoció, perquè ja no penses que t’espera un destí increïble al voltant de la cantonada. Que ja no vius improvisant: "a l'aventura i ja veurem", com diuen. Que porten anys fent el mateix paper, fingim que cada dia es espacial a soles per no sentir-nos miserables. Parla, també, de la capacitat de l’esser humà de distorsionar la realitat per convèncer-nos de que és d’una manera determinada. Que ja no ens enamorem. I que pagaríem mil dòlars per tal de que algú es ficara davant nosaltres i vora capaç d'escriure versos que ens facin un nus al coll, o una cançó que arribara dins nosaltres.

He elegit aquesta cançó perquè, sincerament, m’encanta. En la meua opinió no és una cançó qualsevol. Parla de coses tan profundes i difícils d’expressar i l’aconsegueix d’una manera tan preciosa. Per acabar, m’agradaria ressaltar una de les frases d’aquesta cançó:
“Perquè no ens passa
ningú no ens va avisar
que tot això se n'anava
que tot era mentida, la vida,
era el que venia just després.”



-La lletra de la cançó és la següent:

Ja no ens passa i no ens en amaguem
que duiem anys fent el paper,
fingint que cada dia el rebíem
com si fos el primer,
genial que fort, que bé.

Ja no ens passa, ja no estem tan segurs
que tinguem grans coses a fer,
i que un destí ens esperi
amb els braços oberts
i ens digui només tu podies ser.

Doncs ja no ens passa
tampoc improvisem a l'aventura i ja veurem,
l'assalt al tren de Glasgow va ser un joc de nens
no fem ni un pas en fals
planifiquem, no ens arrisquem i clar,
no ens passa,
ningú no ens va avisar,
va ser d'un dia per l'altre
ho vam trobar a faltar.

Ja no ens passa ja no ens enamorem
que no volem fer el passerell
abans de caçar l'os hem venut massa cops la pell
i el mal que fan no cura el temps,


Ja no ens passa mil dòlars pel primer
que ens porti aquí davant algú
capaç d'escriure versos
que ens facin un nus al coll
una cançó que ens ho regiri a dintre tot

perquè no ens passa
ningú no ens va avisar
que tot això se n'anava
que tot era mentida, la vida,
era el que venia just després.

Ja no ens passa ja no sortim de nit
que l'endemà no som ningú
i el dia que sortim cal intentar anar allà al mig
que ja podríem ser els pares d'algú
i això ja es massa

Ja no ens creiem a cap dels qui dieu
sabeu que a mi que no hi ha un pam de net
però quan mai us enxampen res,
aquí tothom es fa el sorprès
Au! Vinga! A fer punyeta tots!

Que ja no ens passa
ningú no ens va avisar,
que tot això se n'anava
que tot era mentida, la vida,
era el que venia just després.