dilluns, 21 de maig de 2018

ANDREU RIFÉ fill de llum



Andreu Rifé i Oro és un arquitecte tècnic, actor, cantant i compositor musical català que va naixer a Barcelona el 10 de juliol de 1973


Andreu Rifé neix i viu a Barcelona fins als 17 anys, quan viatjà al Canadà per acabar els seus estudis de batxillerat.


Posteriorment va estudiar Arquitectura Tècnica a la UPC, on ja entra en contacte amb la companyia de teatre universitari Los Pelones, liderada per l'escriptor i autor Albert Espinosa, amb la qual actuarà en certàmens de teatre universitari a París, Bath, Dijon, Madrid i Santiago de Compostela.

Paral·lelament al teatre, l'any 2002 comença a aprofundir en els seus estudis musicals, i un any més tard deixarà d'exercir definitivament d'arquitecte tècnic per centrar-se en les activitats d'actor i music. Entre el 2004 i el 2007 presenta les seves primeres maquetes musicals de caràcter de pop-autor. Andreu Rifé és responsable del disseny sonor de la companyia teatral Los Pelones, i ha col·laborat en la banda sonora de la pel·lícula No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré, dirigida per Albert Espinosa.


En el terreny de la televisió ha treballat com a actor en sèries com Majoria absoluta, El cor de la ciutat i Polseres vermelles.




Quan sento que tot s'ha acabat


Que nos e aixecar el cap


Que no tinc forces per continua cap endavant


Quan sento que me fet petit, que ja no crec en mi


Llavors m'esforço a recorda la teva cara el meu davant


Que el mon continuaria igual si jo no fos aquí


Dient que guanyar-me el destí nomes dependria de mi


La meva orella escoltant, la teva veu, baixet parlant


INSPIRA, REFESTA, LA VIDA AL MON T'ESPERA


I vaig prometre aprendre el repte a partir de aquell instant


RESPIRA, ESPERA, AIXECAT SENSE PRESA

Quan sento que res te sentit

RESPIRA, ESPERA, AIXECAT SENSE PRESA

INSPIRA, REFESTA, LA VIDA AL MON T'ESPERA.......

Que el mon esta girat

I cau cada desig que m'ajudava a avença

No se com posa un peu a terra i recomença

Quan sento que no queda res, del que sempre he lluitat

Torno altre cop a recorda la teva cara el meu davant

I vaig prometre aprendre el repte a partir de aquell instant

La meva orella escoltant, la teva veu baixet parlant

Dient que guanyar-me el destí nomes dependria de mi

INSPIRA, REFESTA, LA VIDA AL MON T'ESPERA

RESPIRA, ESPERA, AIXECAT SENSE PRESA

INSPIRA, REFESTA, LA VIDA AL MON T'ESPERA.......

RESPIRA, ESPERA, AIXECAT SENSE PRESA

INSPIRA, REFESTA, LA VIDA AL MON T'ESPERA RESPIRA, ESPERA, AIXECAT SENSE PRESA

INSPIRA, REFESTA, LA VIDA AL MON T'ESPERA

RESPIRA, ESPERA, AIXECAT SENSE PRESA









La meva opinió:

El ritme d'aquesta cançó és molt lent i quadra molt bé amb la lletra, ja que parla de què a una persona li falta una altra a la qual estima molt però diu que t'animes, que continues endavant, que la vida continua i encara que penses que no serà igual de bona que avanç, ja arribaran els bons moments una altra vegada, es una reivindicacó d'un estat d'anim, un recolzament a totes eixes persones que ho pasen mal despres d'una relació i una pujada d'autoestima.

dijous, 17 de maig de 2018

LÁGRIMAS DE SANGRE - "Aire Pur"

Lágrimas de Sangre (LDS) és una banda de rap combatiu formada al Masnou i Barcelona al 2006. Actualment, el grup està format per Neidos, Still ill, Microbio, Acid Lemon (productor i arreglista) i Ramón Anglada.
VÍDEO:



LLETRA:

Si vols sentir-la plena aquesta vida que ara estimes 
i les lleis que t'envolten no les trobes còmodes 
La policia interna que et goberna haurà d'aprendre 
millor deixar-se entendre, cuidat, ja ho veuràs!

Toca obrir-se, com la primavera pot obrir la flor,

al seu ritme, defugint la por

l’ostracisme és el signe d’un estigma,

pel sisme destructiu quan el refugi es veu com el nou niu insígnia.

Però una ment amb cicatrius, dins un cos normatiu

vol que ploris, que valoris si et sents fort i encara ets viu

La merda que hi ha fora no et deixa escoltar-te dintre

I l’esperit d’infant sensible no té fam ni es sent pas lliure.

A un cor fort l’almoina de l'amo l’amoïna,

ja no vol més molles vol trencar les estovalles

i sentir de nou com brollen pessigolles

a cada glop que baixa a poc a poc de cop i et remou les entranyes.

I jo sóc qui vull ser?, els anuncis són com bombes,

se t’enfonsa el cos i et cou i de la guerra neixen traumes,

però a través d’esquerdes podrem fer, espais comuns afins,

d’autoconstrucció massiva d’esperances.

Ja arriba la vida que somies,

que en sortir del tedi els únics límits siguin propis i assumibles,

la cultura et lliga,

només amb pau al cau, quan et plau, rau la clau per fer la lluita plausible.


No t'equivoquis, he vist repetit mil cops el teu soliloqui.

No siguis tòtil, aqui no s'acaba mai el bròquil.

I així fins que el cap t'exploti, necessito aire.


Som ànimes ingràvides, càlides i emotives,

recloïdes en presons de repressió, freda i cognitiva,

niu d'estigmes, viu d'estimes i allibera la pressió

que imposa el món de la foscor, amiga, si vols ser lliure.

La mirada sobreviurà digne amb el seu prisma,

travessant una finestra fixada en l'entorn feréstec,

que deprecia tota vida premia el verí,

de la deriva destructiva i al poeta defenestra.

Aquí fem patir al metge tot per fer paté del fetge,

tens un cotxe i un rellotge però vols viure pressa,

i ho vius amb el silenci de qui sap que s'equivoca,

i s'equipara amb altres, que tampoc obren la boca.

Un cap dur com un roca, un mar de prejudicis

dins del pit des de l'inici d'una vida que s’esgota,

i com fer front a tal derrota? si quan te’n dones compte

dus errors en el sarró i el cronòmetre corre en contra,

contra un cor que es vol corrompre, un món que ho facilita,

no hi ha lloc pel plora mica si l'amic ja no t'escolta,

la veritat no es diu a mitges, es diu com una bomba,

és com un mort arrepentit un esperit que sempre torna,

i vola per sobre teu mentre el ventre el tempta amb merdes,

excuses i caretes, vivències sense reptes,

més dies en silenci, i emocions reprimides,

vull polir-me com un nen, si, però van passant els dies.


Però van passant i no t'equivoquis,

he vist repetit mil cops el teu soliloqui.

No siguis tòtil, aqui no s'acaba mai el bròquil.

I així fins que el cap t'exploti,

necessito aire pur, no em falta temps,

em falta aire per respirar en aquest ball.

I encara que això et sobti.



Normala da kareta jantzita ibili beharra,

denok dauzkeu mamu ta beldurrak barra-barra.

Nik iparra bi gitarra ta mikro batekin aurkitzet,

gutako bakoitzak dauke bere izarra.

Polizi ta militarrak, gure burun dabiltzanak,

akatu gabeko ikarak adorea gelditzen.

Ezetzak agintzen, baietzak amiltzen,

artaldetik at ez geatzeko martingalak.

Inor ez da normala, baño danak hala nahi,

modelo izan nahien gaztek uzteie jateai.

Gezurra aplikatzen diou errealitateai, ai!

Desikasten hasi hai. Ta ni rebai, sinistu ezin pelikula,

ezin aske sentitu preso gaudela dakigula.

Batu partidura! Hartu partitura!

Joggo bonito treballant amb la paraula.

Estetikan diktadura estetikatik hautsi,

estetatik idatziz eztet bestetik ikasi.

Wanna be free, yeah! Wanna be free!

Disney eta Hollywood akatzetik hasi.

Selektak, MCk, graffiterok, dantzarik,

danak antza dik, gure janak gantza dik ta gatza nik.

No creemos en un mundo hecho en croma,

no más Lágrimas de Sangre en ojos con Glaukoma.


Però van passant i no t'equivoquis,

he vist repetit mil cops el teu soliloqui.

No siguis tòtil, aqui no s'acaba mai el bròquil.

I així fins que el cap t'exploti,

necessito aire pur, no em falta temps,

em falta aire per respirar en aquest ball.

I encara que això et sobti,

necessito aire pur, no em falta temps,

em falta aire quan estic ballant amb tu.

I aixi fins que el verd broti i tirem d'amor propi,

no t'equivoquis, he vist repetit mil cops el teu soliloqui.

No siguis tòtil, aqui no s'acaba mai el bròquil.

I així fins que el cap t'exploti, necessito aire

Carla Tr. (Bat. Artístic)

dimecres, 16 de maig de 2018

XAVI SARRIÀ - ''Amb l'esperança entre les dents''

FITXA TÈCNICA

Any: 2017.
Àlbum: Amb l’esperança entre les dents.
Producció: 
Xavi Sarrià: veu i guitarra. 
Clàudia Key Day: veus.
Diego Barberà: baix. 
Salva Bolufer 'Bolu': bateria.
Héctor Tirado: guitarra.
Joan Marc Pérez: teclat.
Genís Trani: programació.
Pablo Sánchez: veus.




SOBRE L'AUTOR

Xavi Sarrià va nàixer a Barcelona l'any 1977, però es va traslladar a València –terra natal de la família del seu pare- a la mort de la seua mare. A la seua primerenca adolescència va fundar el seu primer grup de música i presenta a la ràdio valenciana un dels primers programes de rock en català al País Valencià. A 1993, amb setze anys funda el famós grup ‘’Obrint Pas’’. Les seues primeres maquetes van ser Obrint Pas i Recuperant el Somni.
Xavi Sarrià ha fet una gran llavor juntament amb altres autors i grups per defensar la llegua catalana, que ha estat històricament discriminada fins fa poc de temps, y a més també va criticar l’hegemonia globalitzada del neoliberalisme. L'any 2016 viatja a Kurdistan per a enregistrar l’ofensiva de l’estat turc contra la població turca en format de documental y en 2017 viatjà a Grècia per donar suport a les persones refugiades. Aquell mateix any li van concedir el Premi Literatura a la trajectòria artística com a narrador i autor de cançons.



OPINIÓ PERSONAL 

Aquesta cançó es molt especial per a mi perquè va ser la primera que em va a endinsar al món de la música catalana. Me transmet molts records i també molta força. Crec que Xavi Sarrià té molta cura en la seua lírica, que esdevé tenacitat i tendresa al mateix temps. Altra menció especial es la seua cançó anomenada Renaixem, que transporta la veu del poble, una característica de la música reivindicativa. Són ambdues cançons amb ritmes diferents però que consoliden la idea del poble unit i lluitador i fan un crit a la nostàlgia dels carrers de València.


LLETRA

                                                                            Som el sol que despertava                                                                                 
al pati d’aquella escola
samarretes esguerrades
tiradors a les butxaques
érem innocents i dèbils
però ja no tan ingenus
tu pintaves estelades
jo et besava d’amagades  

Som la fúria que arrasava
amb la nostra adolescència
unes festes populars
altaveus al descampat
batallant entre mil cossos 
com feres ingovernables
tu em cantaves a l’orella
jo et desitjava sencera

Som l’amor que construíem
entre llargues assemblees
un casal destartalat 
un pòster d’encaputxats
vèncer la nostra feblesa
desafiant la prudència
tu assenyalaves tempestes
jo desplegava les veles.

Som la lluna que assaltàvem
a les nostres matinades
amagats a les teulades
de la nostra vida en flames
estimant-nos a glopades
de poemes i cerveses
tu recitaves Kortatu
jo el Llibre de Meravelles 
Som la llavor
que creix
sota els estels
la terra humida
les arrels
el vent la pluja
i la memòria
que perdura

Som la gent
que no es rendeix
fràgils humils
supervivents
tota una vida
a la deriva
amb l’esperança
entre les dents

Som les nits de cara al sostre
d’habitacions a les fosques
aïllats en blocs de pisos
entre frustracions i bronques
escrivint a les palpentes
missatges a les finestres
tu espantaves velles ombres
jo m’ocupava dels monstres

Som albades que encobrien
fugides improvisades
a adormir-nos a l’autobús
despertar només amb tu
una cala a la Marina
una lluna clandestina
tu encaraves les onades
jo nedava a la deriva

Som el buit de quan tornàvem
a les guerres quotidianes
jurant-nos que trencaríem
amb les gàbies on vivíem
currar de qualsevol cosa
ser nosaltres la revolta
tu devoraves mil vides
jo em llepava les ferides

Som els anys que compartírem
i els camins que ens separaren
retrobar-nos per sorpresa
als carrers de la infantesa
besar l’antiga alegria
riure fins que es fa de dia
tu em recordes com m’estimes
jo que junts som invencibles

Fonts:
*        https://www.xavisarria.cat/biografia/

Autora de l'entrada: 
Mary Watson. - 1ºBatx. A

dimarts, 15 de maig de 2018

TERÀPIA DE SHOCK - "Sense Tu"

Grup de pop-rock Català



LLETRA:


És de nit,
És tot fosc,
Estic sol,
I no hi ha ningú
És de nit,
Un record
Dins el cor
Ella hi és a dins

Els seus ulls,
Són brillants,
Un somriure extravagant,
Ja no hi és,
L'he perduda ,
Va marxar,
Lluny del meu abast
I sempre estarà al meu cor...

Sense tu, jo no puc,
Sense tu, si no hi ets,
Sense tu, jo no sóc ningú.

És de nit
És tot fosc
No estic sol, no ho estic
Tu estàs amb mi.

Els seus ulls,
Són brillants,
Un somriure extravagant,
Ja no hi és,
L'he perduda ,
Va marxar,
Lluny del meu abast
I sempre estarà al meu cor...

Si no estàs aquí
Si no estàs amb mi
Jo no et puc mirar
Jo no et puc sentir

Si no estàs aquí
Si no estàs amb mi
Jo no et puc tocar
Jo no et puc besar

I sempre estaràs al meu cor...

Abril (Bat.A)


dilluns, 14 de maig de 2018

PAU ALABAJOS - Inventari


Pau Alabajos es un autor valencià que va començar la seua carrera artística actuant als carrers de la ciutat de València, L’any 2004 va publicar el seu disc debut, Futur en venda (Cambra Rècords, 2004), que va rebre el Premi Ovidi Montllor 2006 a la millor lletra per Cançó explícita, L'any 2008 va editar el seu segon treball discogràfic, Teoria del caos i l´'any 2011 va eixir a la llum Una amable, una trista, una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011). Premi de la Fundació Gaetà Huguet a la millor producció cultural de 2011.

Aquesta cançó parla d´un amor passat que descriu l´autor com a inesborrable. El protagonista de la cançó fa "inventari" en forma de metàfora amb tots els records i regals que va tindre amb la seua parella, com bé diu la lletra, parla de tots aquells records que mai olvidará i als que dona una gran importància.                                                                                                                                  

Aquesta es la cançó que jo he triat per diverses raons, la primera es que no escolte res en valencià, encara que m´agrada, i la segona, i la més important, es que vaig descobrir aquesta cançó en un examen de l´any passat al meu anterior centre, en el qual hauriem d´escriure tota la lletra de la cançó escoltan´la assoles unas vegada i sense vore la lletra lògicament. Amb aquesta activitat de l´examen vaig trobar la cançó quan vaig arribar a cassa i la vaig escoltar diverses vegades i per el moment es l´única cançó que tinc gravada a la memòria i que m´agrada molt, a més de que em dona molts records de els meus antics companys i el meu anterior centre.  

         
                                                                                                                                                              
                                                        LLETRA:                                                                                                                                                                                                                                                               

Passa l’hivern 
i no aconseguisc 
esborrar del record 
alguns dels moments 
especials que vam viure 
durant els dos mesos 
i els vint-i-un dies 
que vàrem menjar-nos el món 
tu i jo. Avui necessite 
posar punt i a part, 
vull fer inventari 
de totes les coses 
que m’has regalat 
i que em són impossibles 
de guardar al fons d’un calaix: 

un sobre blau; 
milions de missatges de text; 
un e-mail, que guarde 
a consciència, com un amulet; 
un punt de llibre; 
milers de cançons 
amb la teua empremta dactilar; 
un clauer que té forma 
de sargantana; 
un tiquet de l’últim peatge 
abans de Sabadell; 
un paquet bomba que no 
va esclatar i conserve 
en algun lloc segur. 

Encara n’hi ha més: 
tinc una targeta 
de Can Rectoret; 
un llarg poema, regal de Nadal; 
mitja dotzena de fotos 
penjades al Facebook
i un pòster de Muse 
rebregat; una entrada de cine 
i aquestos texans; 
tres nits a l’Escala, 
el viatge a París 
i cada ciutat que incendiàrem. 
Són tants els records 
                                                                   que ja m’he descomptat…                                                                                                                                                                                                                          

diumenge, 6 de maig de 2018

ELS BONICOS - El blues del llauraor

Un blues de la terra amb Els Bonicos. 

En la seua pàgina de Facebook diuen que són un "grup independent de música rock-fusió sucronense". Quant al gènere, declaren tocar "rock fresquet" i del lloc d'origen, diuen que són "més de Sueca que de Fortaleny ". 


POETES ANÒNIMS - Res no m'espanta

El nostre orientador Joan Cantarero em passa informació sobre el grup de música en el qual toca el seu fill: Poetes Anònims. Açò és el que diuen d'ells mateixos:

"Poetes Anònims fem cançons amb un estil propi que beu del Pop català de Manel i Antònia Font, el rock de Mishima, el folk Dylanià i la cançó d'autor (o bandautor) de Sanjosex. Aquest estil pop-rock-folk ens dóna llibertat per a fer cançons que arriben a tot tipus de públic, i un tret característic dins del panorama actual de la música en valencià, on pocs grups comparteixen la nostra manera de fer música. Som una formació jove, nascuda a l'institut públic de Benimaclet Ferrer i Guàrdia, que ha anat progressant des d’una xicoteta formació inicial fins als 6 que som actualment, amb la incorporació de nous membres.

A més a més de tindre la base instrumental de guitarres, baix, veu i bateria, les nostres dues incorporacions més recents, Dani Lledó al trombó i Dani Guerrero al saxo, ens donen la riquesa melòdica d’una secció de vents. La nostra capacitat multinstrumentista i autodidacta i la nostra llarga formació musical ens dóna la possibilitat d’alternar l’ukelele, el teclat o el violí a les nostres actuacions. També el fet que tots els membres del grup participen a les veus dinamitza les cançons.

La curta trajectòria que portem no ens ha privat de tocar en molts llocs fora i dins de la ciutat de València, com la sala Black Note. Hem estat a Elx, Monòver o Quart de les Valls. Hem tocat amb músics importants del panorama musical actual com Aspencat, El Diluvi, Kaoba, Pellikana, Andreu Valor, Hugo Mas, Oliva Trencada, Bertomeu, Verd Cel, Mugroman, Rafa Xambó, Tardor i La Caixa de Gel, entre altres. També, aquest any, hem sigut finalistes del concurs Amplifica’t i del MusiQart gràcies a la maqueta que gravàrem aquest estiu a l’Ars Studios. Aquestes actuacions ens han reportat ja entrevistes a revistes com Sons de Xaloc, al programa de ràdio Tradisons o a ser entrevistats per la presentadora Amàlia Garrigós. Ens podeu escoltar al nostre bandcamp, a myspace o visitar el nostre canal de youtube. I podeu contactar amb nosaltres via gmail, facebook o twitter.

Poetes Anònims: Marc Gozalbo (bateria), Dani Guerrero (saxo), Enric Pérez (baix i violí), Dani Lledó (trombó), Francesc Cantarero (guitarra elèctrica i acústica) i Xavi Hernàndez (cantant, teclat, guitarra i ukelele)."


Ací us deixe "Dóna'm lluna" i "Res no m'espanta", de l'àlbum autoeditat amb el mateix nom l'any 2013.




Res no m'espanta


Diu que no sé cantar 
diu que no sé parlar 
que no sé quan callar. 

Diu que no sóc molt alt 
ni tampoc massa gran 
que sempre estic cansat. 

Diu que no sé besar 
diu que no sé estimar 
que la trobe a faltar. 

Diu que no sé menjar 
ni tan sols mastegar 
que tot ho faig fatal. 

Ell defensa que la vida és molt dura 
que jo no tinc qualitats 
i els somnis que em proposava 
no els aconseguiré mai. 

Jo li he dit que res no m'espanta 
res és fora del meu abast 
i que la vida és molt dura 
però estic acostumat. 

Diu que no sé cantar 
diu que no sé parlar 
que no sé quan callar. 

Diu que no sé plorar 
diu que no em sé expressar 
diu que no sé actuar. 

Diu que no tinc cap lloc 
on guarir el meu cos 
i visc en un malson. 

Diu que no puc dormir 
pensant en el teu llit 
diu que no sé patir. 

Ell defensa que la vida és molt curta 
que no dóna temps per a res 
i que al final quan l'acabes 
tot et queda per fer. 

Jo li he dit que el futur no m'espanta 
i que ara que no sóc molt gran 
he descobert que a la vida 
un dia pot durar anys.